La cotorra melodiosa
14May

John Gould fou un ornitòleg anglés molt famós, pel qual Charles Darwin sentia vertadera admiració. Era un dels pocs taxonomistes de pagament del país (vivia literalment de posar nom a les noves espècies descobertes pels naturalistes) i era molt eficient i segur, molt més que els professionals del British Museum. Per això, Darwin li va confiar totes les mostres capturades durant el viatge del Beagle, entre les quals hi havia la col·lecció de pinsans de les Galápagos, que van obrir els ulls al jove naturalista sobre el procés d’especiació insular. També Gould li va dedicar una espècie amb el seu nom: Rhea darwinii, un tipus d’estruç nan que Darwin prèviament s’havia menjat torrat a l’ast amb els gautxos, però del qual, per precaució, va conservar in extremis les plomes i el cap. Allò sempre divertiria el naturalista de Down: les estranyes circumstàncies per les quals una espècie duia el seu nom. Siga com siga, Gould es va fer famós a Anglaterra entre altres coses perquè va ser el descobridor d’un ocell, procedent d’Austràlia, que va denominar Melopsittacus undulatus. El gènere prové del grec i literalment significa “cotorra melodiosa” i undulatus al·ludeix a les bandes que té al cap. Aquell lloro australià aviat s’estendria pels gabials dels col·leccionistes anglesos i, en molt poc de temps, va colonitzar bona part de les llars del món: havia nascut el domèstic “periquito”. No s’imaginava Gould que seria recordat fonamentalment per haver posat nom a aquell ocellet, que els anglesos denominen budgerigar, que prové del llenguatge dels aborígens australians i significa “bo per a menjar”. Pensava en aquestes coses tan singulars, i que permeten deixar passar plàcidament la vesprada del diumenge, mentre observava la parella de periquitos de les meues filles. Per recomanació del veterinari els havíem separat en dues gàbies: el mascle havia perdut moltes plomes del cap i de les ales, i sospitàvem que era la femella qui li les arrancava. Durant uns dies estigueren separats i organitzant un farrigo-farrago espectacular, uns xiscles estentoris que ressonaven per tota la casa. Però diumenge passat el mascle va aconseguir escapar-se’n pel menjador i volar fins a la gàbia de la companya. Allí vam observar com regurgitava aliments i com l’alimentava a través dels barrots (i, segons les meues filles, com la besava). Des d’aleshores té la porta de la gàbia oberta i va i torna quan vol, amb absoluta llibertat, fent-se el milhòmens. Jo tinc la sospita que planeja algun tipus de fuga amb la seua Julieta, però què hi farem. Aquella parella de periquitos ens ha tocat el cor, tan extraordinària i impredictible és la naturalesa. Potser l’ornitòleg Gould, si haguera conegut el caràcter tan eixerit i enamoradís d’aquesta espècie, li hauria pogut buscar un nom científic més ajustat. Perquè el que és segur és que el periquito, de melodiós, no n’és gens… Però això, sens dubte, ja són figues d’un altre paner.

Por Administrador
Administrador del Sitio
Publicado el 14 de May del 2014
publicidad
Last Comments

Recent Comments

    publicidad